Descobrint nous horitzons a Sri Lanka
Una cosa força habitual entre els alumnes al acabar el curs es preguntar-nos que farem a l’estiu, viatjarem, farem algun intensiu d’anglés, treballarem? Aquesta es la gran pregunta. Arribats a aquest punt em vaig preguntar que podia fer de profit amb el meu estiu, i quina va ser la primera idea que li va venir a la meva ment brillant: “he d’anar el mes lluny possible, i per la cara? No per la cara no, faré alguna cosa de profit, on aprendré anglés, coneixeré a gent, cultures i monos molts monos. I hi aniré sol? Sol? Si si sol amb dos pebrots, a l’aventura” Aquí doncs, comença l’aventura del meu voluntariat a Sri Lanka. Com es pot passar de tenir una idea que la veus molt llunyana a una de les millors experiències de la teva vida? Doncs amb moltes ganes, i deixant les pors a casa, oblidar-te dels diners una estoneta això també s’ha de dir, perquè tot i no ser molt car tampoc, a la butxaca li pica.
Després dels tràmits pertinents amb l’organització duts a terme i amb la reserva i els vols quadrats, només tocava esperar. El dia 15 de juliol comença l’aventura, marxo cap a l’aeroport, m’esperen 3 setmanetes a Sri Lanka fent un voluntariat de conservació marina, bàsicament cuidar i protegir les tortugues marines. Què m’esperava en aquell paradís? Que em trobaria? Pagaria la pena? Doncs això em vaig preguntar durant 12 hores de vol on van caure 4 pelis i una bona siesta. Dia 16 de juliol, 16:30 hores, aterro a Colombo (capital de Sri Lanka) després de fer escala a Dubai. Allà m’esperava un membre de l’organització que m’acompanyaria a la casa de voluntaris. Nomes feia 10 minuts que estava a aquell paradís i el primer impacte: un transit horrorós, on son els carrils i els semàfors i les senyals… un caos. Aquí ja em vaig relaxar i vaig pensar això serà divertit.
Després de 3 hores ja estava a la casa dels voluntaris, una casa antiga, de dos pisos , 5 habitacions per 20 voluntaris, el que es diu viure en comunitat. Només arribar, deixar la maleta presentar-me, nerviós ja que tots eren estrangers i el primer que em diuen es: vens a fer un gelat ? que n’hi ha un d’Oreo que flipes!, i jo somrient dic som ‘hi doncs. Apartir d’aquest moment tot immillorable, l’endemà dia d’orientació pel poble on vivíem, el projecte quefaríem i el dia següent sense adonar-te que ja havia començat tot, ja començava a fer el meu grupet, ja començàvem a planejar el cap de setmana ja que els projectes eren de dilluns a divendres (l’últim opcional) durant 3:30h. I ja em començava a fer amic de les que serien les meves companyes durant les pròximes 3 setmanes, les tortugues marines. Si el meu projecte entre d’altres coses consistia a cuidar-les, a elles i el seu hàbitat, diràs ui! si cuidar tortugues quina feinada, doncs no, no era cap feinada, mes aviat era feina de nens petits a vegades però te n’ adonaves de com d’important pot ser un esser com aquell per l’ecosistema marí, de com de cruels som els essers humans i que poc ens importen les coses a banda de fer diners i poca cosa mes.
Tortugues sense aletes, cegues… el costat fosc del esser humà reflexat ens unes enormes criatures marines. Una de les raons per la que vaig escollir aquesta companyia va ser perquè et permetien fer diferents projectes, així doncs apart del meu projecte principal vaig poder tenir un tast del que es tractar amb un elefant al orfenat d’elefants, ajudar a construir una escola per a nens víctimes del tsunami de 2004, o veure les cares dels nens de l’orfenat quan t’acostes amb una cosa tant simple com una pilota o un joc de cartes UNO, aquestes apart de la gent i amics que m’emporto son el perquè d’un viatge com aquest, no hi ha mes, ès una realitat paral·lela a la que vivim nosaltres, un fet que realment t’obre els ulls, perquè sinó ho fa es que estàs cec. Destaco sobretot el projecte de l’orfenat de nens, una experiència única que recomano a qualsevol, ja que encara que al principi sigui un impacte potent a la llarga t’omple molt i t’adones que realment fas una labor molt necessària.
A banda dels projectes també hi havia temps per la diversió, festes, moltes festes… quan estàs amb anglesos, ja se sap! I viatges, molts viatges als caps de setmana aprofitant per recórrer un país extraordinari que tiren com poden després d’una llarga guerra civil i un tsunami que va deixar el país mermat greument. Recórrer el país es l’altre gran experiència que m’emporto, descobrint racons únics, recorrent selves, pujant muntanyes, descobrint gustos, picants gustos molt picants!! I sobretot gent perquè dona gust anar a un país i en comptes de trobar-te carteristes et trobes gent somrient per tot arreu que si estàs amb ganes d’anar al lavabo a mig de la carretera t’obren casa seva perquè utilitzis el seu bany o t’expliquenanècdotes de quan eren joves surfistes a les coses del sud oest del país. Clar que no tot es tant maco, si que hi ha dies que t’agòbies vivint amb tanta gent que dius necessito estar sol per un segon, o que pagaries per algo que no fos pollastre i arròs amb curriperò gent, paga la pena, paga molt la pena, sents una patada al cul dien-te no tot ès tant maco com sembla desde casa.
L’últim dia que vaig estar allà ja se sap, moltes abraçades, molts adéus però amb ganes de tornar a casa per fer això, explicar el que vaig viure. I explicant-ho, molts em deien, jo això de pagar per anar a treballar no ho veig clar, sabeu que responia jo? Tu t’ho perds. Perquè si,costa diners però hi ha coses a la vida que els diners no poden comprar i hi ha sensacions que vaig experimentar que estan a aquesta magnifica llista de la que tots hauríem de ser capaços d’anar tatxant coses.
Enric Tardio Capdevila, alumne 4º Grau en Turisme
